¿Per què odien el bus elèctric? | Quim Monzó

Fa un parell de dies vaig veure, rebotat, un tuit de Janet Sanz (quarta “Tinenta d’Alcaldia” i directora de l’àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat) que deia: “El 63% dels barcelonins volen la ­connexió del tramvia per la Diagonal. Ho demanen universitats, sindicats, les ciutats veïnes… Ho ha votat el Parlament. Hi ha una majoria social que ho reclama. Al gener, ERC i CUP han de desbloquejar la connexió”. Em van sorprendre tres coses. Una: que l’opinió de “les ciutats veïnes” –els ha­bitants de les quals no paguen els impostos que paguem els habitants de Barcelona– fos presa en consideració. Dos: la fiabilitat de la suposada enquesta. I tres: que, després de tants anys d’haver deixat clar que la connexió del Trambaix amb el Trambesòs és un deliri tèrbol, ara torni a aparèixer aquest assumpte. Diuen els que afirmen saber de política que l’Ajuntament ha reactivat la iniciativa perquè de l’últim baròmetre municipal no n’ha sortit gaire ben parat i li interessa reactivar un projecte que li permeti mostrar capacitat de lideratge.

Per si algú se n’ha oblidat cal recordar que la qüestió es va sotmetre a ­votació, fa cosa de deu anys, en època de l’alcalde Jordi Hereu, i que els ­barcelonins que hi van participar –un percentatge petit– van decidir que ni parlar-ne. En el seu moment, la construcció d’aquests dos tram­vies va ser la manera que van tenir les admi­nistracions de construir una alterna­tiva al metro que les poblacions de l’àrea metropolitana necessitaven i reclamaven. Però, un cop consolidat aquest pegot, ¿ara cal incrementar-lo amb un tramvia per la Diagonal, que suposaria una destralada urbanística de primera magnitud?

¿Què fa el tramvia que no pugui fer un autobús elèctric? Res. Absolutament res. La comparativa entre tots dos sistemes de transport es decanta sempre a favor dels beneficis de l’autobús elèctric. Consumeix com un tramvia però n’hi ha prou de posar-lo al carrer. No cal gastar-s’hi una mi­lionada a instal·lar, al llarg de quilòmetres i quilòmetres, vies i catenà­ries. Si hi ha un accident o queda inutilitzat per algun motiu tècnic se’l pot treure del mig amb facilitat, o canviar l’itinerari, i la circulació continua fluïda. Amb el tramvia no passa això. Quan queda aturat tota la línia se’n ressent, perquè els tramvies que venen darrere seu han de passar per la mateixa via i no poden fer-ho, i tots els passatgers –de tots els combois– es queden penjats en mig del no-res ­durant un temps indefinit, que pot durar hores.

Mentrestant, la línia D30 de busos elèctrics, que ja apareixia al projecte original de la nova xarxa autobusera, dorm el son dels justos. És molt més interessant dilapidar 200 milions d’euros en una obra faraònica que no té cap lògica. Hi ha molts amants de l’egiptologia, fascinats per les pin­tures de senyors que caminen de ­costat.

https://www.lavanguardia.com/opinion/20190108/454001885699/per-que-odien-el-bus-electric.html

La Vanguardia, 8 de gener de 2019

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *